Aquest és el meu primer post en català en aquest bloc. Us passo una entrevista que m’han fet uns membres de la Fundació Autònoma Solidària de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta d’una entrevista sobre la experiència erasmus amb una discapacitat.
Feliç sant Jordi a tothom 🙂

Nom i cognoms: Oriol Gómez sentis
Edat: 22
Estudis: Traducció i Interpretació, 3r curs
País i universitat de destinació: Saarland, Alemanya Universität des Saarlandes
Tipus de discapacitat: Ceguera total
1.Què et va empènyer a marxar? Amb quina edat ho vas fer? Com va ser la prèvia a marxar? (por, il·lusió, nervis…)
La raó més important és, òbviament, per aprendre. Hi ha molts estudiants que marxen d’Erasmus per poder anar de festa sense que els pares sàpiguen què fan… Perquè negar-ho. Parlant del tema dels pares, volia marxar perquè volia créixer. Aquí com a persona invident sempre hi ha la protecció dels pares, dels amics, que els costa deixar que una persona cega sigui més independent, marxi de viatge sol… Coses que compliquen el creixement personal. També volia marxar a Alemanya per millorar l’idioma i passar una experiència prolongada a un altre país europeu, per poder ampliar els meus horitzons de coneixement.

2.Vas anar-hi sol? T’hi van acompanyar? Com és el procés d’habituar-se a un país estranger?
La primera vegada m’hi van acompanyar, perquè vam anar de vacances per setmana santa l’any passat. Així vam veure com era la universitat i la ciutat, encara que en aquela època Saarbrücken estava molt deserta, ja que eren dies festius… Només hi havia un parell d’estudiants.
El dia 22 de setembre vam agafar l’avió per anar a Saarbrücken i deixar les més de 4 maletes que hi duiem.
El procés d’habituació és molt complicat, dir el contrari seria mentir. Al principi no coneixes a ningú, com a persona cega no saps com moure’t, no saps on hi ha parades d’autobús, estàs allà tancat a la universitat i no saps com sortir de la zona residencial… Però una vegada coneixes gent, preguntes una mica com està estructurada la uni, agafes el bastó i explores una mica tot és més fàcil. Encara me’n recordo que els primers dies tenia por inclús d’agafar l’autob´´us i anar a la ciutat perquè no coneixia res d’allà, però ara agafo l’autobús i vaig per la ciutat sense problemes. Jo diria que el primer mes és el pitjor.

3.Com valores l’experiència d’haver marxat? Què n’has après? Què t’ha aportat? (amics, estudis, noves experiències, pors…)

He fet amics, però és difícil fer amics vertaders, d’aquells amb els que pots confiar-ho tot. Encara que sí que he conegut bastanta gent amb la qual em considero propera. Experiències… moltes. Viatjar per moltes ciutats alemanyes, viure sol en un país estranger, parlar en alemany el dia sencer, sortides amb amics, un concert d’un dels meus grups alemanys preferits..
Pel que fa a les pors, doncs he millorat molt en aquest tema. Quan estava a barcelona em costava molt sortir de viatge o fins i tot anar a una altra ciutat que no coneixia, ara he arribat anar des de Saarbrücken (la petita ciutat del sud d’Alemanya a la que estic) fins a Hamburg, una ciutat del Nord a 13 hores de distància en tren regional.
També he perdut moltes altres pors, com una bona aprt de la timidesa que sempre m’havia caracteritzat, por a dir que no, por a demanar ajuda quan la necessito… La experiència Erasmus és una molt bona experiència, per descomptat.

4.De quins serveis o facilitats gaudies a la universitat de destí? Quines diferències vas trobar amb el servei del PIUNE de l’Autònoma? Estaven acostumats a rebre persones amb algun tipus de discapacitat?

La veritat és que no he trobat gaires serveis adaptats. Aquí no hi ha Piune, no hi ha servei d’escanejat de materials i era el primer estudiant invident de la majoria dels professors, però tampoc passa res. Sóc una persona que s’adapta bastant bé, sobretot si tinc els materials a ordinador. també em vaig comprar un escàner gran per poder escanejar els materials i així poder escanejar les 50 pàgines d’un llibre per una assignatura, etc.
Pel que fa a la mobilitat, aquí a Alemanya es paga l’entrenament per a invidents, i no hi ha un servei de transport com el del Piune. He utilitzat l’entrenament de mobilitat unes quantes vegades, òbviament he hagut de pagar, però ara ja no el necessito, crec que tinc prou autonomia per Saarbrücken i la universitat.

5.Amb quines complicacions t’has trobat durant tot el procés? Des del moment en què vas iniciar la sol·licitud, preparar les coses per marxar, arribar-hi, viure-hi, etc.

Bé, com ja he parlat en l’apartat anterior, em vaig trobar amb moltes dificultats els primers dies alhora de moure’,m per la universitat i la ciutat. També m’he trobat amb dificultats alhora d’imprimir, omplir i enviar els documents per correu postal, ja que algunes coses les he hagut d’omplir a mà i per això he necessitat ajuda d’altres amics que parléssin espanyol, perquè si no no sabrien llegir-me el que posaria als documents… Aquests han sigut els principals problemes, però una vegada vaig fer això, els problemes han anat disminuïnt fins al punt de que cada dia estic vivint amb més comoditat i menys preocupacions.

6.Pots afegir tot el que tinguis ganes d’explicar.
Només dir que animo a qualsevol persona amb discapacitat, sobretot amb ceguesa, a marxar d’intercanvi. Sé que és dur, perquè no és fàcil deixar la comoditat de casa i dels amics que coneixes de tota la vida… Però és una experiència gratificant que canviarà el futur de qualsevol persona per sempre, si la sap aprofitar…